Alicia Matíes Sagunt, 1963 “La tela en blanc, els pinzells nets, el soldador adormit, la radial callada… Camine per l’estudi com ho faria en un temple: m’assec, m’alce, passege, tanque els ulls… Passe la granera, apile fustes, ordene la taula de treball… Ai, tinc el cap buit. Clac, idea; clac, idea; clac, idea. Totes roïnes. No et jutges. En algun moment la teua ment comença a volar, tot encaixa i ja no pots deixar de seguir fins al final”. Casa Real (fusta i pintura acrílica). Escultura de xicotet format que utilitza la sàtira com a llenguatge de denúncia social. Ens presenta el Rei Emèrit, fugint, somrient i amb un maletí que conté qui sap què. Sin título. Dibuix al carbó i collage, amb un llenguatge intencionadament ingenu, que ens mostra una crua realitat, desgraciadament atemporal: una mare sense rostre protegeix el seu fill de les bombes sota un quadern. Marina (llapis, carbó i collage). Representa una adolescent abstreta, amb la mirada perduda. Observa més enllà del seu reflex, a través de l’espill. “No sé què és el que l’espectador desitjaria trobar en el text que escriu l’artista. Una cigala, abans de ser l’insecte que coneixem, viu dins de la terra de dos a dèsset anys, depenent de l’espècie. Passat este temps, puja a l’arbre més pròxim, fa una muda, solta la corfa i comença una vida breu de dos setmanes, que dedica per complet a apariar-se i a emetre els cants eixordadors que tots coneixem. Pense en el Pessoa que s’adona que voler comprendre l’univers “és ser menys que homes, perquè ser home és saber que no es comprén”, o quan un dia l’estiu queda pertorbat i confús davant la natura, “volent comprendre no sé bé ni què ni com“ i rep una fuetada que el col•loca en el seu lloc: “però qui m’ha manat voler comprendre?, qui m’ha dit que calia comprendre res?”. Després de més de trenta anys pintant, entre altres poques coses i amb esforç, s’ha adonat que la compressió passa per no dir, per un no-dir actiu que fomenta l’escolta. I és en eixe lloc on es vol quedar i al que els convida a vostés: un no-dir que ens permeta ser conscients dels milers de cigales que en els pròxims anys grimparan pels arbres, mudaran les pells, s’apariaran i moriran tan sols per assenyalar-nos eixe punt en què la vida succeeix”. Javier Garcerá presenta una obra de la sèrie Hogueras de tècnica mixta: seda d’or on la imatge té dos possibilitats, ja que la seua pintura, en moure’t, crea en l’espectador un moviment cinètic. Pertany esta obra a una sèrie d’elements penjats en un buit per a cremar-se. Són fogueres, objectes penjats amb argelagues, herbes seques, etc. Llicenciada en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València i professora de dibuix Javier Garcerá El Port de Sagunt, 1967 Llicenciat en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València. Ha estat becat a la Casa Velázquez de Madrid, a Roma, París, els EUA i el Canadà
RkJQdWJsaXNoZXIy NTQ2OTk=