Carmen Michavila Ximo Michavila Leonor Seguí València, 1959 L’Alcora 1926-Albalat dels Tarongers 2016 El Port de Sagunt, 1952 “Una visió espiritual del concepte de paisatge. De territori. Cartografies de l’interior. De la invisibilitat com a concepte creatiu. Un fil conductor cap a l’espiritualitat, que només és possible des de l’ensomni. L’eterna recerca del nostre paisatge interior”. El quadre principal és una màquina connectada entre diversos components surant en l’espai, amb característiques tecnològiques avançades. La seua expressió metafísica dels objectes simula un equilibri perfecte situat en la volta celeste. Té un valor de maquinària espacial amb connotacions surrealistes. Els altres dos dibuixos tenen components esbossats de funcionaments tècnics, que desenvolupen informació específica, on el valor és científic i ensmostraque la intel•ligència està desenvolupant factors d’investigació. “Soc un minúscul granet d’arena creatiu. Receptacle d’infinites cares, matisos, vivències, contrastos... del món polièdric que ens envolta. Em sent una artesana que pinta-dialogaexposa estes obres de la meua línia creativa més inevitable que és FERÓSTICOS, obres i instal•lacions no amables i de contingut social”. Silencios. Esta pintura representa l’angoixa de la pèrdua d’un ésser, sentit dramàtic de l’absència alhora que dol, fons negre i lletres blanques que acompanyen a les mans que volen recollir i abracen el dolor de l’absència. Amb una obertura en la tela esquinçada, on un espill et retorna la mirada i penses que el record romandrà en la teua memòria. Una de les icones menors és un home tapant-se el rostre i la meua sensació és: no puc mirar, no hi ha suficient consol. Ací em recorda Leonor a Käthe Kollwitz, potser per denunciar el dolor dels desprotegits. En la icona Miedo, denuncia la violència de gènere com a flagell social. La seua formació es realitza a la ciutat de València, on va estudiar Magisteri, i a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles. Catedràtic de la Normal de Magisteri, professor a l’Escola Universitària de Professorat d’EGB de València i també professor a l’Escola Superior de Belles Arts. Membre i director de la Reial Acadèmia de Sant Carles. “L’Art és una manera singular de l’existència, una manera singular d’entendre el món, i a la fi és un objecte de la filosofia”. Tempo di marcia és una obra constructivista on la geometria plana ens dona un resultat cinètic relacionat entre una gamma càlida dominada pels taronja amb un fons negre que realça tot el moviment dels colors. De les dos obres de menor format, en El llac les parets blanques i negres es reflecteixen directament sobre l’aigua. La següent obra és molt més abstracta: el cinetisme origina camps de color i ritmes, i la línia i el gest creen una il•lusió constructivista. Llicenciada en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València Professora de la Universitat Popular de Sagunt fins a l’any 2021 Llicenciada en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València
RkJQdWJsaXNoZXIy NTQ2OTk=